L’arquitectura en ferro
El “Crystal Palace” va ser dissenyat per Joseph Paxton com seu de l’Exposició Universal de Londres de 1851. Paxton era un famós projectista de grans invernaders i en aquest edifici mostra les enormes possibilitats constructives del ferro i com es poden utilitzar.
És caracteritza per la fabricació en sèrie dels seus elements (muntants, bigues de ferro i planxes de vidre) i la prefabricació va permetre que l’edificació es reduís a un simple muntatge i que aquest es conclogués en sis mesos.
L’edifici tenia una longitud de 1851 peus per a recordar l’any de l’exposició, en total 600 metres de llarg, 137 d’ampli i una altura de 34 metres. Estava constituït per una planta basilical de cinc naus, la nau central més elevada i gran que les quatre laterals, i un transepte encara més alt per a poder introduir arbres a l’interior, gràcies al creuer abovedad.
En el pis superior s’alineaven quatre fileres de galeries comunicades entre si. El transsepte es cobría amb una gran volta de canó, era una solució per aportar amplitud i lluminositat gràcies a aquestes galeríes a diverses altures, també el mur va deixar de complir la funció de sostenir la càrrega i així la paret de l’obra va poder ser substituïda per vidre, la qual cosa va permetre una millor lluminositat en l’interior, a més de suprimir, per la seva transparència, la separació entre espai intern i espai extern. La funció estructural que abans complia el mur era realitzada per un esquelet interior que creava espais lliures de columnes i envans, proporcionant una espacialitat inèdita i una major funcionalitat.
En total hi havíen més de 6.500 expositors dedicat exclusivament a mostrar els avanços, The Times va calcular que requeríen unes 200 hores per veure totes les exposicións.
Després de l’Exposició Universal de Londres de 1851, el “Crystal Palace” va ser desmuntat, traslladat i reconstruït de nou amb alguns canvis en Sydenham, on finalment va ser destruït pel foc d’un incendi el 1936.
Gemma Gaig, Mireia i Nerea
