Ciutats ideals

QUÈ SÓN?

Va ser al Renaixement quan va començar pròpiament una tradició utòpica que s’inicia precisament amb la «Utopia» de Thomas More (1478-1535).

En tots aquests models utòpics, ben distints entre si, s’efectua una detallada descripció de la societat ideal a aconseguir. Encara que, generalment, es considera que tals models són realment inabastables, expressen una crítica important de la realitat social existent. De forma que, com a crítica social i com a model futur, han actuat de vegades com a esperons revolucionaris. No obstant això, entre el Renaixement i la Il·lustració, les diferents utopies apareixen només com a models sense la pretensió d’organitzar moviments socials capaços de realitzar-los.

Es vol posà fi al desordre de les ciutats medievals.-Es volen crear ciutats ideals o utòpiques. També espais oberts o jardins.-Hi van haver dos models de ciutats utòpiques: a) la radial, de Filarete, dita Sforzinda, b) l’ortogonal o regular, de carrers rectes o clàssica.

La de la Ciutat Ideal és una abstracció del Renaixement, una representació de l’ordre, la organització, la netedat, del domini humà sobre el món que ens envolta a través de la racionalització de l’espai.

La utopia pot assumir la forma de la Ciutat Ideal, concepte que es desenvolupa al principi del Renaixement i que té una estreta relació amb la prensió de la perspectiva central en plànols i pintures. El nou disseny urbanístic cancel·la al d’aquells intricats nuclis medievals: Alberti al seu tractat De readificatoria proposava una estructura ortogonal de la ciutat, travessada per una retícula de vials que desembocaven en places de forma regular, com els fòrums antics.

La ciutat és un lloc de simetria i harmonia, fruit dels càlculs matemàtics, és a dir de la certesa. És l’exemple més clar del procés d’ensinistrament de l’espai, de l’entronització, que és l’essència del pas de la geografia física a la geografia humana.

Ciutat ideal és una idea sorgida en l’Antiguitat amb el propòsit de concretar les característiques que havia de reunir la ciutat per al desenvolupament de l’home tenint en compte el seu benestar físic i les seves necessitats socials.

La concepció d’una “ciutat ideal” va ser un dels tòpics del Renaixement, especialment en la seva arquitectura, des de la Itàlia del Quattrocento, encara que ni en aquesta època ni en el Cinquecento es van realitzar programes urbanístics ambiciosos de disseny planificat.

ciudades 2

 

COM SÓN?

La concepció de la ciutat ideal durant el moviment renaixentista agregava a la ciutat nous espais i una nova forma de habitar-la. Canvia la forma de projectar els espais agregant-li una nova dimensió a lo públic, la relació amb els carrers i l’espai públic que el rodeja i la resta de les edificacions.

Segons el llibre I de Vitrubi una ciutat que compleixi els requisits bàsics de la seva doctrina firmitas, utilitas y venustes.

Vitrubi en la seva concepció de la ciutat ideal agrega una nova dimensió a la arquitectura que correspon a les condiciones meteorològiques en la que es troba la ciutat. Aquesta s’ha de defendre dels vents predominants, dels quals en va identificar quatre vents els quals els defineix como:

  • SOLANO AL ORIENTE
  • AUSTER AL SUR
  • FAVONIUS AL PONIENTE
  • SEPTENTRIO AL NORTE

Las ciutats ideals son una projecció de la utopia de Plató. La forma circular es la forma platònica perfecta. Aquestes ciutats no són el resultat de investigacions funcionals, sinó la projecció d’una aspiració teòrica. Lo formal s’uneix amb lo simbòlic.

Aquestes ciutats ideals compleixen una funció estratègica respecte a l’època en la qual es van crear, on les ciutats desenvolupades cometien un gran risc de invasió d’altres pobles que saquejaven i destruïen aquestes ciutats pel que la ciutat ideal havia d’estar estar emmurallada. Una altre característica que comparteixen aquests tipus de ciutats es que eviten els angles rectes dels carrers perquè els vents que ataquen pels angles que formen els carrers es trenquin i es dissipin. Es considera a més un centre on neixen els carrers i s’enquadra una plaça pública on es reuneix la població, que serà el punt d’expansió de la ciutat.

D’aquesta manera veiem com s’introdueixen altres dimensiones urbanes com l’entorn, el clima i l’espai públic al moment de projectar una ciutat. Durant la colonització de América llatina els colonitzadors van tenir que construir ciutats fortificades que en aquest cas els defendria de la població indígena bel·licosa que habita des de el principi dels temps en aquestes zones.

Sense importar la precarietat amb la qual es van realitzar els assentaments veiem com a la planta es distingeix una organització en l’espai públic central des d’on es disposaven els recintes que componien el fort. Veiem la importància del espai comú que es forma entre els interiors no només com un resultat de la disposició d’ells sinó com una projecció prèvia des de l’exterior al interior.

En aquest procés d’urbanització les ciutats havien de complir alhora amb diferents caràcters, estratègic, administratiu i religiós. “Lleó Battista Alberti en diversos passatges de la seva obra De Re Aedificatoria diu que els principals carrers han de ser àmplis i rectes i amb edificis de la mateixa mida en canvi les secundàries han de ser corbes per anar descobrint noves edificacions.”

En un cas referencial ens trobem amb la ciutat de Valparaíso que no posseeix un traç original projectat, la ciutat es va anar formant a mesura que es poblava. És pel mateix que la ciutat ha hagut de combatre al llarg de la seva història amb inundacions, problemes vials, i reformes en el seu pla per poder ordenar el trànsit de la ciutat. Valparaíso una ciutat irregular ja que la seva accidentada geografia no li permet la rigidesa de carrers rectes i planes.

En el cas contrari la ciutat de Punta Arenas que malgrat ser una ciutat port igualment, els primers pobladors de la ciutat van veure la vora costanera com un lloc insegur a causa de possibles inundacions i d’altra banda pel fet que el moviment del port (en aquell llavors únic pas entre l’oceà Pacífic i Atlàntic) comportava la presència de afuerinos que pertorbaven la vida residencial. És per això que fins avui veiem com la ciutat va donar l’esquena al mar i veiem en la seva vora construccions de façanes d’accés cap a una altra direcció.

La casa ideal mateixa manera que la muralla que envolta la ciutat ideal havia de ser impenetrable i difícil d’esfondrar per l’enemic el assimilem a l’aïllament tèrmic dels murs, la qual cosa els fa hermètics a l’entrada i sortida de temperatura de la casa des de l’interior , tant a l’hivern com a l’estiu. L’estudi dels vents de la casa per crear una millor ventilació a l’interior, l’anomenada ventilació creuada, l’assimilem a la distinció dels 4 vents de Vitruvi i com aquests interactuaven amb la ciutat ideal.

 

Mireia, Nerea, Gemma G.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s